dijous, 19 d’abril del 2018

LA MEMORIA RAM

LA MEMORIA RAM

La memòria d'accés aleatori sovint anomenat RAM, l'acròstic anglès de Random Access Memory és un tipus de memòria informàtica, caracteritzat per un accés directe en qualsevol ordre (aleatori) en un temps constant, sense distinció de la posició on es trobi la informació ni de la posició de l'anterior lectura. Actualment es produeixen mitjançant circuits integrats. L'expressió «memòria RAM» es fa servir sovint per a referir-se als mòduls de memòria.[1]

Això contrasta amb altres mecanismes d'emmagatzemament, com les cintes o els discs magnètics i òptics, en què es depèn de la posició del capçal mòbil de lectura. En aquests dispositius, el moviment triga més que la mateixa transferència de dades, i el temps d'accés depèn de la posició física del següent element.

La paraula RAM s'associa amb tipus de memòria volàtils (com els mòduls de memòria DRAM), on la informació perd el seu contingut quan s'apaga l'ordinador. Altres tipus de memòria també són RAM (d'accés aleatori), com la memòria ROM i un tipus de memòria flash anomenat NOR-Flash.[2]

Avui en dia és usat com a memòria principal en tots els ordinadors personals, per això se'n coneix també com a memòria externa o principal.

TIPUS DE RAM

En general, les RAM es divideixen en estàtiques i dinàmiques. Una memòria RAM estàtica manté el seu contingut inalterat mentre es mantingui alimentada elèctricament.

Els tipus actuals de memòria RAM d'escriptura acostumen a emmagatzemar un bit de dades a cada estat d'un biestable o flip-flop, com en el cas de la SRAM (RAM estàtica), o com una càrrega a un condensador (o una porta lògica amb un transistor) com en el cas de la DRAM (RAM dinàmica), EPROM, EEPROM i la memòria flaix. Alguns tipus disposen de circuits destinats a detectar i/o corregir falles aleatòries de les dades emmagatzemades utilitzant bits de paritat o codis de detecció i correcció d'errors. La RAM de tipus permanent o de només lectura coneguda com a ROM (Read Only Memory), utilitza algun tipus de sistema per activar o desactivar de manera permanent els transistors adequats en comptes d'emmagatzemar una càrrega.


Tant la SRAM com la DRAM són de tipus volàtil, d'altres formes d'emmagatzemament informàtic, com el disc dur o les cintes magnètiques han estat utilitzades als ordinadors com a sistema per a emmagatzemar dades de manera persistent. Molts dels equips actuals només utilitzen la memòria flaix per a conservar les dades quan no són en ús, és el cas dels ordinadors de butxaca (PDA) o dels petits reproductors de música.


Alguns ordinadors personals, com la majoria dels de tipus industrial i alguns portàtils també han reemplaçat els discs magnetics per unitats de disc d'estat sòlid. Només la memòria flaix de tipus NOR permet un veritable accés aleatori, permetent l'execució directa del codi, i per això s'acostuma a utilitzar en comptes d'una ROM. El preu de cost més petit de la memòria flaix de tipus NAND fa que sigui utilitzada de manera habitual per a construir les targetes de memòria i les unitats de disc d'estat sòlid.

LA FONT D'ALIMENTACIÓ

LA FONT D'ALIMENTACIÓ

La font d'alimentació és l'encarregada d'alimentar l'ordinador. Es tracta d'un transformador en el qual entren 125V 0 220v en alterna i surten cap a L'ordinador transformats en 12v, 5v i 3.3v en contínua.

La font d'alimentació té sortides tant parteixi la placa base (normalment una sortida amb 20 +4 pins i una altra de 4 o 6 pins) com per als diferents elements que necessiten alimentació directa (discs durs, disqueteres, unitats òptiques i fins i tot en alguns casos alimentació per a targetes gràfiques).

És un element al qual no se li sol prestar massa atenció, però que és fonamental per al bon funcionament i conservació del nostre ordinador.

Es classifiquen pels seus watts, i en ordinadors actuals el mínim recomanable està entorn als 460 watts, pujant als 550 watts si utilitzem targetes gràfiques d'alt rendiment.

  Actualment, es distingeixen dos tipus de fonts d'alimentació:

Les diferències entre AT i ATX són les següents:


  • Font d'alimentació: La manera d'alimentació de la placa mare, la gestió d'energia, rendiment i despesa. Les ATX són més segures, ja que les AT s'apaguen només en pressionar el botó d'apagar, mentre que les ATX s'apaguen quan la placa mare i el sistema operatiu ho decideixen.

  • Canvis en la posició de les peces del maquinari. Com així també noves mesures (distàncies) entre els diferents components interns del gabinet.

  • Si bé no és un canvi de les ATX, amb l'arribada d'aquestes comencen a usar-se les memòries SDRAM, l'slot AGP per a targetes gràfiques, l'estàndard PS / 2, etc

PLACA MARE

PLACA MARE

La placa mare, placa base o targeta mare (en anglès motherboard) és la targeta de circuits impresos central a l'ordinador que conté el microprocessador, la memòria RAM del sistema, circuits electrònics de suport, la ROM i ranures especials (slots) que permeten la connexió de targetes adaptadores addicionals. Aquestes targetes solen realitzar funcions de control de perifèrics, com monitors, impressores, unitats de disc, etc.

La majoria de plaques mare que es produeixen avui dia estan dissenyades per a ordinadors basats en el disseny d'IBM (IBM-Compatibles), els quals són el 90% de les vendes d'ordinadors. La placa mare és el component que agrupa tots els altres, permetent que la resta de components puguin comunicar-se entre si.

Les plaques mare també s'utilitzen en molts altres dispositius electrònics com telèfons mòbils, cronòmetres, rellotges, etc.

Una placa base típica conté el microprocessador, la memòria principal i altres components essencials. Altres components com l'emmagatzemament extern, els controladors de vídeo i so, i altres perifèrics, hi poden ser afegits bé com a targetes d'expansió (amb protocols com PCI) o a través de cables, tot i que en els ordinadors moderns és cada vegada més comú integrar alguns d'aquests dispositius directament a la placa base (els controladors de vídeo i so, el controlador de xarxa Ethernet, ports USB, etc.).

EL MICROPROCESSADOR

EL MICROPROCESSADOR

Un microprocessador és un processador miniaturitzat fins al punt de fer possible de tenir un únic circuit integrat amb totes o la major part de les seues funcionalitats. Els primers microprocessadors van aparèixer al principi de la dècada del 1970 a les calculadores electròniques, utilitzaven una aritmètica BCD amb paraules de 4 bits. Alguns sistemes encastats utilitzaven microprocessadors de 4 i 8 bits com les terminals, les impressores, diversos tipus d'autòmats, etc. L'aparició dels microprocessadors de 8 bits amb adreçament de 16 bits a preus assequibles van portar a l'aparició del primer microordinador a mitjans de la dècada del 1970. S'encarrega de fer moltes tasques, i es pot considerar el "cervell" de l'ordinador.

Durant força temps els microprocessadors foren construïts amb un ordre d'integració d'uns pocs centenars de transistors. La integració d'una CPU sencera en un únic circuit VLSI va aconseguir de reduir molt el cost del processament. El continuat augment de la capacitat de procés dels microprocessadors va anar fent possible l'aparició de noves formes d'ordinadors deixant obsolets els anteriors, amb un o més microprocessadors com a element de procés des dels petits sistemes encastats i els ordinadors de butxaca fins als mainframes i els supercomputadors.

Des de l'inici de la dècada del 1970 l'increment de la capacitat de procés dels microprocessadors ha seguit la Llei de Moore, que indicava que la capacitat d'integració dels microprocessadors, el nombre equivalent de transistors, es duplicaria cada 18 mesos. A finals de la dècada del 1990 van començar a aparèixer factors limitadors com la capacitat de dissipació de la calor produïda o el trencament del paral·lelisme entre la capacitat d'integració i la capacitat de procés.

TARGETES DE VÍDEO

TARGETES DE VÍDEO

Una targeta gràfica, targeta de vídeo, placa de vídeo, targeta acceleradora de gràfics o adaptador de pantalla és una targeta d'expansió per a un ordinador, encarregada de processar les dades provinents de la unitat central de processament i transformar-les en informació comprensible i representable en un dispositiu de sortida, com un monitor o televisor.

La targeta gràfica és un element habitual en quasi tots els ordinadors degut a les poques prestacions que ofereixen els adaptadors gràfics integrats a la placa base. Les més comunes són les disponibles per als ordinadors compatibles amb l'IBM PC, a causa de la seva enorme popularitat, però d'altres arquitectures també fan ús d'aquest tipus de dispositius.

És habitual que s'utilitze el mateix terme tant a les habituals targetes dedicades i separades com a les GPU integrades en la placa base.

Algunes targetes gràfiques han ofert funcionalitats afegides com captura de vídeo, sintonització de TV, descodificació MPEG-2 i MPEG-4 o fins i tot connectors Firewire, de ratolí, llapis òptic o joystick.

CONCEPTES BÀSICS D’ELECTRICITAT

CONCEPTES BÀSICS D’ELECTRICITAT

L'energia elèctrica és la base de la forma de vida occidental. Cada vegada més, l'energia elèctrica en les nostres vides és més important, i no solament en l'àmbit domèstic, sinó també en la indústria. Aparells domèstics, maquinàries i mitjans de transport públics, basen el funcionament en l'electricitat.
L'electricitat segueix una sèrie de lleis físiques per mitjà de les quals ha segut possible desenvolupar, al llarg de la història, un conjunt de dispositius que han permès a la humanitat aprofitar el consum d'aquesta forma d'energia.

EFECTES DE L'ELECTRICITAT

Els efectes de l'electricitat poden ser de naturalesa molt diversa. Els principals són els següents: magnètics, mecànics, químics, lumínics i tèrmics.

CONDUCTORS, AÏLLANTS, I SEMICONDUCTORS

En una instal·lació elèctrica es fa ús dels materials conductors en els llocs on es vol fer circular el corrent elèctric (els metalls, en general, són bons conductors). Paral·lelament, es fa ús dels aïllants en els llocs on no es vol que circule cap corrent elèctric. El conjunt que formen rep el nom de circuit elèctric.
Un cable elèctric està format per una part conductora, a l'interior, i una part aïllant, a l'exterior: la part conductora està formada per coure o alumini, mentre que la part aïllant acostuma a ser d’un recobriment derivat del plàstic.
També hi ha materials que es comporten, depenent de les circumstàncies, com a conductors o com a aïllants. Es tracta dels semiconductors, com ara el silici o el germani

LA INTENSITAT DE CORRENT

El flux de càrrega elèctrica per unitat de temps rep el nom d'intensitat de corrent elèctric.

LA DIFERÈNCIA DE POTENCIAL

La diferència de potencial entre els terminals d'un generador és la tensió elèctrica mesurable causada per la força electromotriu del generador.

RESISTÈNCIA ELÈCTRICA

La resistència elèctrica és el grau d'oposició que ofereix un cos en ser travessat per un corrent elèctric. La resistència se simbolitza amb la lletra R i la unitat de mesura és l'ohm.

CIRCUIT ELÈCTRIC

Un circuit elèctric constitueix una sèrie d'elements o components connectats elèctricament entre ells amb el propòsit de generar, transportar o modificar senyals elèctrics.

CORRENT CONTINU (CC) I CORRENT ALTERN (CA)

Un corrent continu es caracteritza pel fet que els electrons sempre viatgen en el mateix sentit . A més, en general es dóna per fet que el seu valor no varia, sinó que roman constant al llarg del temps.
Un corrent altern es caracteritza pel fet que els electrons canvien de sentit en l'interior del conductor a causa de la manera com es genera el corrent.

LLEI D'OHM

La llei d'Ohm estableix la relació entre les tres magnituds elèctriques més bàsiques: resistència, tensió i intensitat. La intensitat del corrent elèctric que passa per dos punts d'un conductor és directament proporcional a la diferència de potencial o a la tensió que s'hi aplica i inversament proporcional a la seua resistència.