Apr 27 2018 7 06 PM

REFRIGERACIÓ PER OLI

REFRIGERACIÓ PER OLI

Una altra variant d'aquest sistema de refredament consisteix a utilitzar oli en comptes d'aigua. Atès que l'oli comú no condueix l'electricitat, alguns usuaris han provat amb èxit la tècnica de submergir el motherboard per complet en un recipient prèviament ple d'oli mineral, i després fer que aquest circuli per un radiador d'watercooling normal.

Amb aquest sistema s'aconsegueix aïllar el motherboard d'elements externs potencialment perjudicials, com ara l'acumulació de pols o humitat. Els desavantatges òbvies són les que deriven de mantenir el computador o els seus components principals submergits en un recipient ple de líquid. Això s'ha representat com degradació dels condensadors en els circuits per la gradual penetració del líquid en ells.

En proves prolongades on es va mantenir submergit 1 motherboard socket 478 amb un processador Pentium 43.2 GHz durant un mes, i després va ser extret del líquid i muntat en un xassís comú, l'equip es va mantenir funcionant sense problemes per més d'un any .

Cal recordar que aquest sistema de refredament és usat des de fa dècades en els transformadors elèctrics i altres dispositius. El seu ús en matèria computacional és majorment experimental i artesanal, en general promogut per entusiastes de la computació que exploren noves alternatives. No obstant això l'ordinador Apple PowerMac G5 és un exemple d'una implementació comercial d'aquest sistema de refrigeració.

Una forma d'aplicació senzilla de la refrigeració per oli és la substitució de l'aigua per oli en un sistema de watercooling tradicional, afegint un radiador de major capacitat. També es pot implementar un sistema de refrigeració d'aquest tipus ocupant un gabinet hermètic ple del líquid dielèctric (oli o líquid que no condueix l'electricitat, especialment dissenyat per aquests propòsits) en el qual se submergeixen tots els elements de l'ordinador a excepció dels discos durs. Això permet que el contacte directe entre el líquid i els components calents com el processador, GPU, etc., Dissipin la calor a ell i després aquest, en contacte amb les parets del gabinet i, per tant, a l'aire extern, transfereixi finalment el calor a l'ambient. Aquest mètode de vegades és anomenat "passiu" al no precisar de cap tipus de bomba o ventiladors, encara que pot ser millorat amb algun mecanisme que remogui el líquid dins del gabinet i afavoreixi una distribució més homogènia de la temperatura.

Una forma més complexa és la de submergir el motherboard en un aquari o recipient ple d'oli mineral, i després instal·lar un sistema de watercooling que faci circular l'oli per un radiador per a la dissipació de la calor que va intercanviant amb els components submergits.

Entre els avantatges de la refrigeració amb oli es compten:

• El medi refrigerant és econòmic i fàcil d'obtenir.
• Es mantenen els principals elements del computador aïllats del medi circumdant, evitant l'exposició a la pols i la humitat.
• Depenent del disseny triat, es poden crear sistemes de gran impacte visual.
• El líquid dissipa la calor acumulada en tot el motherboard, i no només la calor acumulada en alguns punts específics.

Aquest sistema aconsegueix una temperatura al voltant dels 21° C. la qual cosa és ideal per a un molt bon fucionament dels microprocessadors.

REFRIGERACIÓ LÍQUIDA

REFRIGERACIÓ LÍQUIDA

Interior d'un ordinador amb refrigeració líquida, mostrant el circuit i el bloc de la CPU

La refrigeració líquida o watercooling és una tècnica de refredament utilitzant aigua en comptes de dissipadors de calor i ventiladors (dins el xassís), aconseguint així excel·lents resultats en quant a temperatures, i amb enormes possibilitats en overclock . Se sol realitzar amb circuits d'aigua estancs.

L'aigua, i qualsevol líquid refrigerant, tenen més capacitat tèrmica que l'aire. A partir d'aquest principi, la idea és extreure la calor generada pels components de l'ordinador usant com a mitjà l'aigua, refredar un cop fora del gabinet i després reintroduir.

Funcionament:

El fluid refrigerant (aigua o una barreja d'aquesta amb altres compostos generalment) s'emmagatzema en un dipòsit i d'aquí és mogut per una bomba, que és l'encarregada de moure i donar pressió al fluid perquè pugui passar per tots els blocs (el del processador, el del chipset, el de la targeta gràfica, el del disc dur, etc.) Quan el fluid ja ha passat per tots els blocs, es dirigeix ​​al radiador (que pot tenir uns ventiladors que fan circular aire i refreden el fluid que passa a través ell). Quan el fluid refrigerant ha passat pel radiador i ha estat refredat, es dirigeix ​​al dipòsit, per poder tornar a fer el recorregut anterior, formant així un cicle tancat de refrigeració.

Tots els sistemes de refrigeració líquida han de comptar amb diversos components bàsics: el bloc d'aigua, generalment de coure o alumini, (circuit semblant a un radiador on es produeix l'intercanvi de calor entre l'aigua i el component), el circuit d'aigua ( conjunt de tubs pels quals flueix el líquid refrigerant), la bomba que genera la circulació del líquid, el radiador (component que refreda l'aigua del circuit mitjançant tubs molt fins que passen la calor l'aire) i els ventiladors que el refredaran.

En cas de voler refrigeració extrema, és convenient emprar plaques peltier.

Amb aquests sistemes s'aconsegueix refredar l'ordinador en el seu conjunt ja que a diferència dels sistemes tradicionals no es dissipa la calor dins del xassís. A més ha quedat provada la seva eficàcia enfront d'altres sistemes, generalment més sorollosos però més barats, que usen l'aire com a mitjà de dissipació.

Elements de la refrigeració líquida:

Es pot muntar una refrigeració líquida per peces o per kits, encara que la majoria sol optar per muntar peça a peça, ja que els kits no solen satisfer als overclockers i modders (que solen ser els que compren, usen i munten en els seus equips aquests sistemes). La marca dels components sol influir molt (especialment per qüestions relacionades amb el disseny dels components i els materials utilitzats).

• Bloc per circuit integrat auxiliar : aquests blocs estan destinats a intercanviar la calor amb els circuits integrats que s'entrellacen entre si els elements de la placa base.
• Bloc de microprocessador.
• Bloc per microprocessador : aquests blocs estan destinats a intercanviar la calor amb el microprocessador, el que facilita pujar el rellotge i voltatge per, d'aquesta manera, augmentar el seu rendiment. Actualment existeixen blocs per gairebé qualsevol microprocessador de AMD i de Intel. .
• Bloc per disc dur : aquests blocs estan destinats a intercanviar la calor amb els discs durs, components que solen produir força calor a mesura que van envellint, el que pot causar errors de lectura o escriptura i, per tant, pèrdua de dades.
• Bloc per targeta gràfica : aquests blocs estan destinats a intercanviar la calor amb el circuit integardo de la targeta gràfica i, amb això, facilitar la pujada del seu rellotge i voltatge per augmentar el seu rendiment. Encara que solen ser els més usats, després dels de microprocessador, no estan disponibles per a tots els models de xips ni de targetes del mercat més habituals.
• Pasta tèrmica : s'utilitza per incrementar la conducció de calor generat pels dispositius, com processadors i circuits auxiliars.
• Bomba : la seva principal funció és moure l'aigua del circuit perquè la calor no es quedi estancat dins de l'ordinador. Encara hi ha molts models i fabricants (fins i tot es pot utilitzar la bomba d'un aquari) avui dia solen usar-se els models d'unes poques marques.
• Dipòsit : aquest element conté les reserves de fluid per sufragar les pèrdues, a més pot complir funcions refrigerants. Existeixen els dipòsits comercials, però també hi ha la possibilitat de fabricar un dipòsit casolà.
• Radiador : aquest element refreda el fluid i dissipa la calor que porta perquè en tornar a circuit pugui refrigerar de nou els components.

PROGRAMARI

PROGRAMARI

El programari (software, en anglès) és el conjunt dels programes informàtics, procediments i documentació que fan alguna tasca en un ordinador. Comprèn el conjunt sistemàtic dels programes d’explotació i dels programes informàtics que serveixen per a aplicacions determinades. El terme inclou aplicacions com els processadors de text, programari de sistema com el sistema operatiu, que fa d'interfície entre el maquinari i les aplicacions, i finalment el programari intermediari, que controla i coordina sistemes distribuïts.

Moltes vegades, el terme és usat per contraposició a maquinari. S'usa el primer per a descriure la part lògica d'un sistema informàtica i el segon, per a descriure la part física. A diferència del maquinari, el programari "no es pot tocar".

La definició més formal de programari és la següent:

«És el conjunt dels programes de computació, procediments, regles, documentació i dades associades que formen part de les operacions d'un sistema de còmput.»

En aquesta definició, el concepte de programari va més enllà dels programes de computació en els seus diferents estats: codi font, binari o executable; també la seva documentació, les dades a processar i la informació d'usuari forma part del software: és a dir, abasta tot el que és intangible, tot el "no físic" relacionat.

El terme «software» va ser utilitzar per primera vegada en aquest sentit per John Tukey el 1958. En informàtica i en l'enginyeria de programari, el programari és tota la informació processada pels sistemes informàtics: programes i dades. El concepte de llegir diferents seqüències d'instruccions des de la memòria d'un dispositiu per a controlar els càlculs va ser introduït per Charles Babbage com una part de la seva màquina diferencial. La teoria que forma la base de la major part del programari modern va ser proposada per primera vegada per Alan Turing en el seu assaig del 1936, Els nombres computables, amb una aplicació al problema de la decisió.

Classificació

Els paquets ofimàtics són aplicacions àmpliament esteses.

Si bé aquesta distinció és, en certa manera, arbitrària, i de vegades confusa, prioritzant la finalitat pràctica de l'objecte, el programari es pot classificar en tres grans grups:

Programari de sistema: El seu objectiu és desvincular adequadament a l'usuari i al programador dels detalls de la computadora en particular que s'usi, aïllant-lo especialment del processament referit a les característiques internes de: memòria, discs, ports i dispositius de comunicacions, impressores, pantalles, teclats, etc. El programari de sistema li procura l'usuari i programador adequades interfícies d'alt nivell, eines i utilitats de suport que permeten el seu manteniment.

Programari de programació: És el conjunt d'eines que permeten al programador desenvolupar programes informàtics, usant diferents alternatives i llenguatges de programació, d'una manera pràctica.

Programari d'aplicació: És aquell que permet als usuaris dur a terme una o diverses tasques específiques, en qualsevol camp d'activitat susceptible de ser automatitzada o assistit, amb especial èmfasi en els negocis.

TIPUS D’ORDINADORS

TIPUS D’ORDINADORS

Una classificació no gaire exhaustiva dels diferents tipus d'ordinadors que podem trobar-nos avui dia és la següent:

De sobretaula

Estan formats per una caixa amb dispositius de processament i emmagatzematge i un conjunt de perifèrics com ara el teclat, el ratolí o la pantalla. Són, amb diferència, els ordinadors més habituals.

Portàtils

Tenen una grandària menor que la d'un maletí i un pes lleuger que permet dur-los sense massa esforç d'un lloc a un altre. Però, el seu volum reduït limita les possibilitats de fer-hi ampliacions i, per tant, el seu temps de vida és sovint més curt que el dels ordinadors de sobretaula. Tot i que fa uns anys el seu preu era molt superior al d'un ordinador de sobretaula, avui la diferència és cada vegada més reduïda.

De mà o de butxaca

Tenen una grandària una mica més gran que la d'una calculadora i poden considerar-se hereus de les antigues agendes electròniques, tot i que els ordinadors de mà (coneguts també com a PDA per Personal Digital Assistant, assistent digital personal) porten un sistema operatiu potent que permet fer-los servir en tasques como ara l'edició de documents o la navegació per internet a través d'una connexió sense fils. Com que sovint no porten teclat, els caràcters s'hi introdueixen escribint-los directament sobre la seua pantalla tàctil mitjançant un punter. Els ordinadors de mà es poden connectar (amb cables o mitjançant tecnologies sense cables) a altres dispositius (ordinadors, telèfons mòbils, impressores, etc.) per compartir dades.

Servidors:

Els servidors són ordinadors que contenen i gestionen informació que s'utilitzarà en d'altres ordinadors (``clients'') connectats a ells a través d'una xarxa interna o a través d'internet; no són massa diferents d'un ordinador de sobretaula, típicament més potents quant a memòria, disc i processador, però, com que ningú ha de seure davant d'ells no solen tenir pantalles, teclats o ratolins. Aquests ordinadors es poden presentar en grups connectats entre sí per a oferir major potència i capacitat i es munten de vegades en armaris especials anomenats racks.

D'altra banda, sovint es fa la distinció entre els ordinadors de tipus PC i els Macinstosh (sovint anomenats Mac); els PC són l'evolució dels primers ordinadors personals desenvolupats per IBM, tot i que actualment són fabricats per un nombre molt gran d'empreses; els Mac són fabricats exclusivament per l'empresa Apple Computers, tenen un sistema operatiu propi i una quota de mercat molt més reduïda.

LA MEMORIA RAM

LA MEMORIA RAM

La memòria d'accés aleatori sovint anomenat RAM, l'acròstic anglès de Random Access Memory és un tipus de memòria informàtica, caracteritzat per un accés directe en qualsevol ordre (aleatori) en un temps constant, sense distinció de la posició on es trobi la informació ni de la posició de l'anterior lectura. Actualment es produeixen mitjançant circuits integrats. L'expressió «memòria RAM» es fa servir sovint per a referir-se als mòduls de memòria.[1]

Això contrasta amb altres mecanismes d'emmagatzemament, com les cintes o els discs magnètics i òptics, en què es depèn de la posició del capçal mòbil de lectura. En aquests dispositius, el moviment triga més que la mateixa transferència de dades, i el temps d'accés depèn de la posició física del següent element.

La paraula RAM s'associa amb tipus de memòria volàtils (com els mòduls de memòria DRAM), on la informació perd el seu contingut quan s'apaga l'ordinador. Altres tipus de memòria també són RAM (d'accés aleatori), com la memòria ROM i un tipus de memòria flash anomenat NOR-Flash.[2]

Avui en dia és usat com a memòria principal en tots els ordinadors personals, per això se'n coneix també com a memòria externa o principal.

TIPUS DE RAM

En general, les RAM es divideixen en estàtiques i dinàmiques. Una memòria RAM estàtica manté el seu contingut inalterat mentre es mantingui alimentada elèctricament.

Els tipus actuals de memòria RAM d'escriptura acostumen a emmagatzemar un bit de dades a cada estat d'un biestable o flip-flop, com en el cas de la SRAM (RAM estàtica), o com una càrrega a un condensador (o una porta lògica amb un transistor) com en el cas de la DRAM (RAM dinàmica), EPROM, EEPROM i la memòria flaix. Alguns tipus disposen de circuits destinats a detectar i/o corregir falles aleatòries de les dades emmagatzemades utilitzant bits de paritat o codis de detecció i correcció d'errors. La RAM de tipus permanent o de només lectura coneguda com a ROM (Read Only Memory), utilitza algun tipus de sistema per activar o desactivar de manera permanent els transistors adequats en comptes d'emmagatzemar una càrrega.

Tant la SRAM com la DRAM són de tipus volàtil, d'altres formes d'emmagatzemament informàtic, com el disc dur o les cintes magnètiques han estat utilitzades als ordinadors com a sistema per a emmagatzemar dades de manera persistent. Molts dels equips actuals només utilitzen la memòria flaix per a conservar les dades quan no són en ús, és el cas dels ordinadors de butxaca (PDA) o dels petits reproductors de música.

Alguns ordinadors personals, com la majoria dels de tipus industrial i alguns portàtils també han reemplaçat els discs magnetics per unitats de disc d'estat sòlid. Només la memòria flaix de tipus NOR permet un veritable accés aleatori, permetent l'execució directa del codi, i per això s'acostuma a utilitzar en comptes d'una ROM. El preu de cost més petit de la memòria flaix de tipus NAND fa que sigui utilitzada de manera habitual per a construir les targetes de memòria i les unitats de disc d'estat sòlid.

LA FONT D'ALIMENTACIÓ

LA FONT D'ALIMENTACIÓ

La font d'alimentació és l'encarregada d'alimentar l'ordinador. Es tracta d'un transformador en el qual entren 125V 0 220v en alterna i surten cap a L'ordinador transformats en 12v, 5v i 3.3v en contínua.

La font d'alimentació té sortides tant parteixi la placa base (normalment una sortida amb 20 +4 pins i una altra de 4 o 6 pins) com per als diferents elements que necessiten alimentació directa (discs durs, disqueteres, unitats òptiques i fins i tot en alguns casos alimentació per a targetes gràfiques).

És un element al qual no se li sol prestar massa atenció, però que és fonamental per al bon funcionament i conservació del nostre ordinador.

Es classifiquen pels seus watts, i en ordinadors actuals el mínim recomanable està entorn als 460 watts, pujant als 550 watts si utilitzem targetes gràfiques d'alt rendiment.

  Actualment, es distingeixen dos tipus de fonts d'alimentació:

Les diferències entre AT i ATX són les següents:

• Font d'alimentació: La manera d'alimentació de la placa mare, la gestió d'energia, rendiment i despesa. Les ATX són més segures, ja que les AT s'apaguen només en pressionar el botó d'apagar, mentre que les ATX s'apaguen quan la placa mare i el sistema operatiu ho decideixen.
• 
  
• Canvis en la posició de les peces del maquinari. Com així també noves mesures (distàncies) entre els diferents components interns del gabinet.
• 
  
• Si bé no és un canvi de les ATX, amb l'arribada d'aquestes comencen a usar-se les memòries SDRAM, l'slot AGP per a targetes gràfiques, l'estàndard PS / 2, etc

PLACA MARE

PLACA MARE

La placa mare, placa base o targeta mare (en anglès motherboard) és la targeta de circuits impresos central a l'ordinador que conté el microprocessador, la memòria RAM del sistema, circuits electrònics de suport, la ROM i ranures especials (slots) que permeten la connexió de targetes adaptadores addicionals. Aquestes targetes solen realitzar funcions de control de perifèrics, com monitors, impressores, unitats de disc, etc.

La majoria de plaques mare que es produeixen avui dia estan dissenyades per a ordinadors basats en el disseny d'IBM (IBM-Compatibles), els quals són el 90% de les vendes d'ordinadors. La placa mare és el component que agrupa tots els altres, permetent que la resta de components puguin comunicar-se entre si.

Les plaques mare també s'utilitzen en molts altres dispositius electrònics com telèfons mòbils, cronòmetres, rellotges, etc.

Una placa base típica conté el microprocessador, la memòria principal i altres components essencials. Altres components com l'emmagatzemament extern, els controladors de vídeo i so, i altres perifèrics, hi poden ser afegits bé com a targetes d'expansió (amb protocols com PCI) o a través de cables, tot i que en els ordinadors moderns és cada vegada més comú integrar alguns d'aquests dispositius directament a la placa base (els controladors de vídeo i so, el controlador de xarxa Ethernet, ports USB, etc.).

EL MICROPROCESSADOR

EL MICROPROCESSADOR

Un microprocessador és un processador miniaturitzat fins al punt de fer possible de tenir un únic circuit integrat amb totes o la major part de les seues funcionalitats. Els primers microprocessadors van aparèixer al principi de la dècada del 1970 a les calculadores electròniques, utilitzaven una aritmètica BCD amb paraules de 4 bits. Alguns sistemes encastats utilitzaven microprocessadors de 4 i 8 bits com les terminals, les impressores, diversos tipus d'autòmats, etc. L'aparició dels microprocessadors de 8 bits amb adreçament de 16 bits a preus assequibles van portar a l'aparició del primer microordinador a mitjans de la dècada del 1970. S'encarrega de fer moltes tasques, i es pot considerar el "cervell" de l'ordinador.

Durant força temps els microprocessadors foren construïts amb un ordre d'integració d'uns pocs centenars de transistors. La integració d'una CPU sencera en un únic circuit VLSI va aconseguir de reduir molt el cost del processament. El continuat augment de la capacitat de procés dels microprocessadors va anar fent possible l'aparició de noves formes d'ordinadors deixant obsolets els anteriors, amb un o més microprocessadors com a element de procés des dels petits sistemes encastats i els ordinadors de butxaca fins als mainframes i els supercomputadors.

Des de l'inici de la dècada del 1970 l'increment de la capacitat de procés dels microprocessadors ha seguit la Llei de Moore, que indicava que la capacitat d'integració dels microprocessadors, el nombre equivalent de transistors, es duplicaria cada 18 mesos. A finals de la dècada del 1990 van començar a aparèixer factors limitadors com la capacitat de dissipació de la calor produïda o el trencament del paral·lelisme entre la capacitat d'integració i la capacitat de procés.

TARGETES DE VÍDEO

TARGETES DE VÍDEO

Una targeta gràfica, targeta de vídeo, placa de vídeo, targeta acceleradora de gràfics o adaptador de pantalla és una targeta d'expansió per a un ordinador, encarregada de processar les dades provinents de la unitat central de processament i transformar-les en informació comprensible i representable en un dispositiu de sortida, com un monitor o televisor.

La targeta gràfica és un element habitual en quasi tots els ordinadors degut a les poques prestacions que ofereixen els adaptadors gràfics integrats a la placa base. Les més comunes són les disponibles per als ordinadors compatibles amb l'IBM PC, a causa de la seva enorme popularitat, però d'altres arquitectures també fan ús d'aquest tipus de dispositius.

És habitual que s'utilitze el mateix terme tant a les habituals targetes dedicades i separades com a les GPU integrades en la placa base.

Algunes targetes gràfiques han ofert funcionalitats afegides com captura de vídeo, sintonització de TV, descodificació MPEG-2 i MPEG-4 o fins i tot connectors Firewire, de ratolí, llapis òptic o joystick.

CONCEPTES BÀSICS D’ELECTRICITAT

CONCEPTES BÀSICS D’ELECTRICITAT

L'energia elèctrica és la base de la forma de vida occidental. Cada vegada més, l'energia elèctrica en les nostres vides és més important, i no solament en l'àmbit domèstic, sinó també en la indústria. Aparells domèstics, maquinàries i mitjans de transport públics, basen el funcionament en l'electricitat.

L'electricitat segueix una sèrie de lleis físiques per mitjà de les quals ha segut possible desenvolupar, al llarg de la història, un conjunt de dispositius que han permès a la humanitat aprofitar el consum d'aquesta forma d'energia.

EFECTES DE L'ELECTRICITAT

Els efectes de l'electricitat poden ser de naturalesa molt diversa. Els principals són els següents: magnètics, mecànics, químics, lumínics i tèrmics.

CONDUCTORS, AÏLLANTS, I SEMICONDUCTORS

En una instal·lació elèctrica es fa ús dels materials conductors en els llocs on es vol fer circular el corrent elèctric (els metalls, en general, són bons conductors). Paral·lelament, es fa ús dels aïllants en els llocs on no es vol que circule cap corrent elèctric. El conjunt que formen rep el nom de circuit elèctric.

Un cable elèctric està format per una part conductora, a l'interior, i una part aïllant, a l'exterior: la part conductora està formada per coure o alumini, mentre que la part aïllant acostuma a ser d’un recobriment derivat del plàstic.

També hi ha materials que es comporten, depenent de les circumstàncies, com a conductors o com a aïllants. Es tracta dels semiconductors, com ara el silici o el germani

LA INTENSITAT DE CORRENT

El flux de càrrega elèctrica per unitat de temps rep el nom d'intensitat de corrent elèctric.

LA DIFERÈNCIA DE POTENCIAL

La diferència de potencial entre els terminals d'un generador és la tensió elèctrica mesurable causada per la força electromotriu del generador.

RESISTÈNCIA ELÈCTRICA

La resistència elèctrica és el grau d'oposició que ofereix un cos en ser travessat per un corrent elèctric. La resistència se simbolitza amb la lletra R i la unitat de mesura és l'ohm.

CIRCUIT ELÈCTRIC

Un circuit elèctric constitueix una sèrie d'elements o components connectats elèctricament entre ells amb el propòsit de generar, transportar o modificar senyals elèctrics.

CORRENT CONTINU (CC) I CORRENT ALTERN (CA)

Un corrent continu es caracteritza pel fet que els electrons sempre viatgen en el mateix sentit . A més, en general es dóna per fet que el seu valor no varia, sinó que roman constant al llarg del temps.

Un corrent altern es caracteritza pel fet que els electrons canvien de sentit en l'interior del conductor a causa de la manera com es genera el corrent.

LLEI D'OHM

La llei d'Ohm estableix la relació entre les tres magnituds elèctriques més bàsiques: resistència, tensió i intensitat. La intensitat del corrent elèctric que passa per dos punts d'un conductor és directament proporcional a la diferència de potencial o a la tensió que s'hi aplica i inversament proporcional a la seua resistència.

Tweets by capacitaciojrm